Les 8 raons per les quals un terra epoxi pot fallar

Els revestiments epoxi són materials fantàstics que permeten crear grans superfícies totalment contínues, sense la necessitat de projectar juntes en elles. Aquest tipus de paviments constitueixen una protecció superficial ideal per a múltiples camps d’aplicació, ja siguin locals comercials, pàrquings o àrees industrials que exigeixin un alt acompliment.

Els paviments de resina aporten grans avantatges i millores enfront d’un suport de base cimentosa tradicional. Incrementen en gran mesura les seves prestacions mecàniques, químiques i estètiques davant un divers ventall de sol·licitacions a les que poden estar exposats.

Hi ha multitud de factors que poden crear afectacions en el moment de la instal·lació d’un paviment continu de resines epoxi. A diferència d’altres sectors, la fabricació dels seus productes poden estar sotmesos a entorns totalment controlats a nivell ambiental, d’humitat, de temperatura i fins i tot de tots aquells elements que poguessin tenir afectacions en ells, la instal·lació de paviments de resina constitueix un procés complex , manual, amb multitud de variables en l’equació que poden interferir químicament amb els materials emprats que sovint escapen del complet control de l’instal·lador. Per aquesta raó, fer una bona elecció d’un instal·lador qualificat i amb àmplia experiència en aquest camp és crucial, amb suficient criteri, coneixements i experiència per realitzar una correcta detecció i posada en obra per tal de mantenir i garantir en tot moment un alt nivell de qualitat.

Com a professionals en aquest camp, sabem que lamentablement no tots els sòls són bons candidats per a una paviment epoxi, i ens trobem diàriament amb tota mena de situacions ja siguin entorns d’aplicació poc favorables, suports poc competents o molt contaminats, temps d’instal·lació extremadament acotats que a més exigeixen una ràpida posada en servei ia ple rendiment, el que requereix l’ocupació continu de solucions ad hoc.

Abans d’aplicar la capa d’imprimació cal fer els sistemes de preparació de la superfície adequats per aconseguir una alta penetració del pont d’unió i així obtenir un bon ancoratge capaç de fixar el nou paviment amb el terra existent. És indispensable per obrir porus i netejar el suport per aconseguir una correcta vinculació. La superfície ha d’estar sempre neta, seca i lliure de pols, oli, greixos o qualsevol altre contaminant.

Els sistemes epoxi en base solvent no s’uneixen correctament a suports humits o mullats. És important assegurar-se que la superfície estigui completament seca i que no hi hagi humitat ascendent o residual del propi suport. Els mètodes de detecció actuals es realitzen mitjançant l’ús d’equips de mesura, encara que menys freqüent, també s’usen membranes impermeables com a prova de detecció d’humitat en diversos punts aleatoris de la instal·lació.

Malgrat això, no totes les humitats es manifesten de forma permanent a causa de que hi ha diferents tipus d’humitat. Les humitats poden ser l’origen de greus problemes, amb manifestacions intermitents, causant pèrdua de solidesa en el suport així com grans pressions ascendents per capil·laritat arribant a causar el despreniment de revestiments polimèrics.

Aquest tipus de problemes són produïts per diversos motius, la gravetat dels desperfectes depèn de diversos factors, ja siguin en zones puntuals pel trencament d’instal·lacions conductores d’aigües sota el paviment, o principalment per l’acumulació filtracions d’aigua continguda en el subsòl. Normalment, és el nivell freàtic de la zona el qual genera la saturació del terreny per aigua de pluja que no té com a evacuar, però si a més d’aquest paràmetre afegim èpoques molt plujoses la situació sol agreujar-se, i amb més celeritat si la pujada de l’aigua porta amb si molts minerals del sòl. Per aquest motiu un bon consell per prevenir patologies causades per humitats és disposar d’una bona aïllament entre el terreny i el suport que actuï com barrera de vapor antihumitat.

Aquest és un problema comú causat per un paviment de poca qualitat per motius diversos; paviments esgotats que ja pràcticament han complert amb la seva comesa (superant en gran mesura amb els cicles de càrrega pels quals van ser dissenyats), un baix contingut de ciment o un excés d’aigua en la barreja. Aquest últim redueix la resistència característica del formigó provocant un desequilibri en la relació aigua-ciment, el que resulta en que el paviment epoxi és més fort que el substrat i la seva pròpia tracció tira de si mateix cap amunt provocant el seu despreniment i fins i tot amb part del suport adherit.

Just després de realitzar la preparació del substrat sempre s’ha d’aplicar la imprimació adequada i respectar el seu temps d’assecat per assegurar una correcta vinculació amb el sistema epoxi. En aquest sentit, un cop seca la imprimació no s’ha de demorar la instal·lació del paviment. En aquest cas s’ha de realitzar un escatat superficial previ a l’aplicació de sistema per assegurar una bona unió. Revestir un suport ceràmic requereix una imprimació ceràmica. El mateix passa si el suport és formigó, o si el suport és un metall. A cada suport li correspon la seva imprimació.

És bàsic assegurar-se que la superfície és compatible amb paviments epoxi, tant des del punt de vista de l’adhesió com de la resistència a la tracció.

Per exemple, no és recomanable l’aplicació d’un revestiment epoxi directament sobre una superfície de metacrilat de metil sense un sorrejat complet intermedi, o no han d’emprar materials epoxi rígids sobre substrats de fusta estàndard. La fusta natural és molt més flexible que el epoxi i farà que el revestiment pugui esquerdar pel fet que el epoxi no té l’expansió de la fusta. En aquest cas concret és preferible emprar panells de DM hidròfug que sí poden ser revestits amb materials epoxi, i si pot ser amb materials amb un mòdul elàstic més alt, com és el cas dels poliuretans.

Aquests problemes són més habituals en la remodelació d’instal·lacions que necessiten reacondicionar els seus paviments antics. Sobre aquests suports ja es van desenvolupar anteriorment activitats industrials que amb el temps han anat absorbint contaminants per capil·laritat com olis, greixos o altres residus que puguin provocar un mal ancoratge del paviment en aquestes zones concretes i fins i tot que en elles el recobriment es desprengui. Per aquesta raó, si la contaminació és superficial existeixen mètodes de descontaminació efectius com l’ús de productes químics descontaminants o preparacions del suport més intensives, entre d’altres. Però si el grau de contaminació és molt elevat realment les opcions es redueixen dràsticament.

Lamentablement, encara hi ha poca consciència en les indústries que graus de contaminació elevats poden dificultar enormement la futura instal·lació de sistemes de pavimentació polimèrics, i un cop el suport es contamina en profunditat és extremadament difícil descontaminar i fins i tot en nombroses ocasions simplement no és possible. Per sort, en aquest sentit durant aquests últims anys hi ha hagut un important canvi de mentalitat en les indústries, i la tendència denota una priorització d’entorns de treball nets i segurs que ajudin al foment de la productivitat, sense oblidar un ferm compromís amb la sostenibilitat i la cura i respecte del medi ambient.

D’altra banda, la contaminació no només afecta el substrat. En l’argot d’instal·ladors professionals de paviments no solament anomenem ‘contaminació’ a elements que ascendeixin del suport al revestiment, i fins i tot aquests no tenen perquè ser necessàriament contaminants al medi ambient. En realitat ens referim a qualsevol element que tingui la capacitat de crear qualsevol afectació als materials que emprem per a realitzar el paviment, i especialment, durant la seva posada en obra i assecat. Sovint hi ha contaminants que formen part dels inputs de la cadena de producció del client, com ara materials volàtils que es trobin en suspensió en l’ambient i poden produir alteracions (més apreciables quan més llises són les textures d’acabat), encara que en aquest sentit, per lo general, solen ser lleus defectes simplement estètics, en cap cas a nivells funcionals.

Curats inadequats, enganxositat perllongada o estat d’assecat al tacte o “taking” molt temps després que el material hauria d’haver assecat. Això pot ser degut a la realització de mescles amb components en proporcions incorrectes o en temps de mesclat insuficients. En aquest sentit, sempre s’han de seguir estrictament les indicacions del fabricant per obtenir un bon resultat amb cada barreja i aconseguir que aquestes siguin homogènies durant tota l’aplicació. Això permet poder controlar perfectament els temps d’assecat entre capes per tal de reduir la possibilitat que ocorrin problemes.

Tot i que actualment hi ha materials que permeten accelerar els temps d’assecatge, l’habitual és que per necessitats de la pròpia instal·lació la seva posada en servei no pugui ser demorada més d’un dia o dos com a màxim un cop acabat el paviment.

Quan la necessitat és imperiosa i el paviment instal·lat ha de prestar servei de manera imminent i sigui inevitable no poder respectar el temps d’assecat complet, no hi ha res més a dir, però és sempre recomanable, en aquells casos en què sigui possible, respectar un temps d’assecat més gran.

Es sol obviar que els revestiments epoxi convencionals triguen 7 dies a curar químicament, i fins i tot a aconseguir l’adhesió completa a la superfície. Això tampoc vol dir que ni tan sols es pugui caminar sobre el mateix després de diversos dies. Vol dir que en la mesura del possible es posposin uns dies més el contacte amb l’aigua, les neteges molt intensives o l’ús de maquinària pesada fins que paviment epoxi hagi curat químicament de forma completa.