Paviments flexibles i paviments rígids

Els paviments podrien definir-se com estructures sobre capes superposades de materials processats per sobre del terreny natural, amb la finalitat de distribuir les càrregues aplicades a la subrasant.

Actualment, hi ha diversos mètodes de pavimentació. Aquests, gràcies als avenços pel que fa al desenvolupament de nous materials de la construcció, han evolucionat fins a l’obtenció de sistemes capaços d’aportar una llarga vida en servei a un baix manteniment.

En funció de l’ús al qual anirà destinat un paviments, caldrà triar el material més adequat per a aquest, bé sigui un paviment de formigó o una mescla asfàltica. Atès que el denominador comú per a tots dos és que disposin d’una bona capacitat de suport enfront de les seves càrregues actuants, un té una sèrie de bondats davant de l’altre, i viceversa.

En aquest sentit, un paviment rígid és un paviment constituït per una llosa de formigó de ciment pòrtland que es recolza sobre la base o una capa de sub-base. Transmet directament els esforços a terra de forma minimitzada.

Un paviment flexible és un paviment elaborat per una capa asfàltica aplicada sobre una capa de base i una capa de sub-base.

És comú que sorgeixi la pregunta de quina opció és la millor entre un paviment rígid i un asfàltic. En realitat no existeix, d’una manera generalitzada, una resposta a aquest interrogant. S’han de tenir en compte les variables que intervenen en l’elecció del tipus de paviment, per a les quals una alternativa pot resultar millor que una altra sota les mateixes circumstàncies. I és que, en la pràctica, no és estrany veure que s’opti per la solució de menor cost, però únicament considerant la variable de construcció, sense avaluar una sèrie d’alternatives com per exemple pot ser el manteniment.

Es creu que els paviments rígids duren més que els asfàltics. En realitat no és que durin més, sinó que les circumstàncies en què es construeixen en la pràctica comuna, els rígids presenten avantatges davant els asfàltics.
Les capes asfàltiques són nobles, en el sentit que permeten la construcció en gruixos menors que els rígids, la qual cosa porta als constructors a abusar d’aquesta noblesa per abaratir els costos de construcció i que l’obra resulti “econòmica” deixant de banda els costos que es generaran per conservació i per operació. En el cas de les lloses de formigó, els gruixos de construcció mínims són més grans que els de les capes asfàltiques, a causa d’això és que porten un avantatge per si mateixos sobre els construïts amb asfalt.